És un enfocament assistencial diferent, a partir d’un sistema de diagnosi i tractament on es posa una atenció especial en l’estructura i els problemes mecànics del cos.

L’osteopatia examina l’individu en el seu conjunt i busca sempre la causa del trastorn o de la disfunció a través d’una aproximació holística i no simptomàtica. Es considera la persona com un tot tant en la seva vessant física, química i emocional on l’estructura (anatomia) i la funció (fisiologia) són totalment interdependents.

L’osteopatia considera que la salut depèn del manteniment de les relacions adequades entre les diferents parts del cos. D’acord amb la teoria osteopàtica, les alteracions del sistema neuromusculoesquelètic tenen relació amb la biomecànica del cos, podent influir tot plegat en la funció natural dels òrgans.

Així mateix posa especial èmfasis en la bona circulació de fluids a tot l’organisme. Una disminució d’aquesta circulació implica una disminució de la capacitat de defensa dels teixits, proporcionant un terreny favorable a l’aparició d’una disfunció o a la dificultat de recuperació d’un teixit. Aquest concepte s’estén a la circulació arterial, venosa, limfàtica, líquid cefaloraquidi, sinovial i nerviosa.

La pràctica osteopàtica, mitjançant les manipulacions d’estructura, múscul i teixit connectiu, abasta disfuncions estructurals, viscerals, neurològiques, endocrines i immunològiques. El seu objectiu serà intentar restaurar l’equilibri mecànic global de l’individu (homeòstasis), posant-lo d’acord amb el seu entorn anatomofisiològic, respectant els principis generals de la medicina.

Un cop identificada i tractada la lesió osteopàtica el cos pot desenvolupar la seva facultat inherent de retornar a un equilibri saludable.

INDICACIONS DE L’OSTEOPATIA

En principi, l’osteopatia contribueix a millorar qualsevol patologia en la que existeixi un trastorn de mobilitat, elasticitat i funció d’alguna de les estructures del cos humà. Per tant existeixen moltes dolences per les quals és recomanable. Algunes freqüents són:

Patologies de l’aparell locomotor

Aquesta és la vessant més coneguda de l’osteopatia i és un dels pilars fonamentals d’aquesta disciplina ja que mitjançant les seves tècniques es poden tractar quasi la totalitat de les dolences del sistema muscul-esquelètic i pràcticament en qualsevol de les fases d’evolució d’aquestes. Parlant de forma genèrica, les tècniques osteopàtiques encaminades a resoldre disfuncions muscul-esquelètiques, s’anomenen tècniques estructurals i tenen diferents formes de presentació, per exemple: Mobilitzacions articulars, estiraments, tècniques encaminades a disminuir el to muscular, tractament de parts toves (lligaments, tendons, fàscies…etc) o ajustaments articulars (HVT hight velocity tecnique) d’alta velocitat i curt recorregut encaminats a restaurar la mobilitat en aquelles articulacions en que apareix la disfunció i a millorar l’equilibri global del cos degut a les connexions biomecàniques i neurològiques del sistema locomotor amb els demés sistemes de l’organisme.

L’osteopatia resulta especialment eficaç en el tractament del mal d’esquena i per això és una de les principals consultes que rep l’osteòpata quant treballa. En aquest sentit persones que pateixen lumbàlgies, dorsàlgies i cervicàlgies en totes les seves variants poden beneficiar-se moltíssim del tractament osteopàtic. Aquesta eficàcia tant rellevant en aquest tipus de patologies es deu a que a diferència d’altres teràpies, l’osteopatia no fa tan sols una exploració de la zona dolorosa sinó que busca en tot el cos l’origen d’aquell dolor.

La columna vertebral és el pilar que ens manté en bipedestació i els músculs que es connecten amb ella són els tensors que mantenen el pilar dret. No obstant aquest pilar rep interferències de diferents orígens. Per una banda totes aquelles forces que provenen de les extremitats, quant carreguem pesos, fem gests repetitius o tenim desequilibris a la pelvis i/o extremitats inferiors. Pel sol fet d’estar drets o de caminar el nostre cos està sotmès a unes forces que provenen del terra i que contraresten l’efecte del nostre pes. Aquestes forces tenen un sentit ascendent i, a partir dels peus, van pujant mentre són absorbides. Cal que el sistema d’esmorteïment d’aquestes forces funcioni correctament. De no ser així, hi haurà zones en el nostre cos que rebran més càrrega de la que poden aguantar i això afavoreix l’aparició de patologies com l’artrosi, lumbàlgies, ciàtiques, hèrnies discals, espondilolisis…etc.

Per altra banda, hi ha zones que no reben tanta càrrega en forma de pes però estan sotmeses a molt moviment o bé a postures mantingudes per les quals no estan dissenyades. Això té un efecte directe sobre les parts toves que envolten aquella zona de l’esquelet en forma de contractura defensiva per evitar l’estrès d’aquella zona. Amb el temps i després de passar per una fase inflamatòria aquest procés pot esdevenir crònic englobant dintre de la lesió articulacions, músculs, lligaments, vasos, teixit nerviós, fàscies i visceres. És el que en osteopatia es coneix com Disfunció somàtica.

Aquest tipus de disfunció la podem trobar a tot l’organisme. L’osteòpata la detecta, i centra la seva recerca en l’origen d’aquesta per tal de restaurar la normalitat a la zona. Però per poder realitzar aquesta tasca s’ha de concebre el cos com un tot, com un multitud de sistemes que són totalment interdependents i que el mal funcionament d’un provoca el desajustament a la resta. En aquets sentit s’entén que un esquinç de turmell pugui ser l’origen d’un problema lumbar, que problemes cervicals repercuteixin a l’extremitat superior o que una mala postura ens provoqui dolors dorsals.

L’osteopatia estructural busca restaurar la mobilitat en aquelles articulacions en que s’ha perdut. Vol millorar la perfusió de la zona disminuint les tensions a les que pot estar sotmesa permetent una bona circulació de fluids i oxigenació. Restaura la mecànica global de l’esquelet per evitar sobrecàrregues i torna l’harmonia al sistema muscul-esquelètic per tal que sigui capaç d’absorbir les forces que rep de l’activitat diària.

Indicacions més freqüents: Lumbàlgies, Dorsàlgies, Cervicàlgies, Fuetades cervicals, Hernies discals, Ciàtiques, Desequilibris posturals, patologia perifèrica…etc.

Patologies Viscerals

Segurament és la part més desconeguda pel que fa l’osteopatia. No obstant constitueix una eina molt poderosa pel tractament dels problemes principalment d’origen digestiu. Per tal d’entendre el treball que fa l’osteòpata en aquest camp cal situar les visceres dins de l’organisme. Hom pot pensar que l’estómac, el fetge, el budell prim… són visceres que “floten” dins la nostra cavitat abdominal. No obstant això no és així, tots els elements viscerals estan fixats o bé entre ells o bé ancorats a estructures fixes que els hi donen estabilitat. Aquestes fixacions comencen a diferenciar-se durant el període embrionari i van experimentant transformacions al llarg del procés de gestació i maduració del fetus. Per tant tenim tot una sèrie d’òrgans i visceres que es connecten entre elles i a altres estructures per un sistema suspensori format per aponeurosis, lligaments, fàscies, vasos i músculs. No obstant, pel bon funcionament d’aquestes estructures viscerals, és necessari que tinguin capacitat de moviment ja que bona part de la seva funció (fisiologia) depèn d’aquesta mobilitat i motilitat.

Aquest és el punt on l’osteòpata pot incidir. Multitud de problemes digestius i viscerals en generals són deguts o discorren amb falta de moviment de la viscera per diferents motius: Inflamació (hepatitis, gastritis), ptosis, infecció…etc. La mà experta de l’osteòpata detecta la falta de moviment en aquestes visceres i treballa sobre els ancoratges d’aquesta per tal de restaurar-lo. Un exemple molt explícit és el treball de l’osteòpata sobre totes les porcions del Colon (intestí gruixut) i les fàscies que el mantenen unit a la paret posterior en problemes de restrenyiment i colon irritable.

Per altra banda cal tenir en compte que la cavitat abdominal té una pressió positiva en relació a la cavitat toràcica que té una pressió negativa. Aquesta diferència de pressió està controlada pel múscul diafragma que separa les dos cavitat en un pla horitzontal i és bàsica pel bon funcionament del sistema digestiu. En el cas que aquesta diferència de pressions quedi alterada es produeixen les condicions adients per l’aparició de patologies per absorció com ara L’hèrnia d’hiatus o el reflux esofàgic. En aquest sentit el bon funcionament del diafragma i dels diferents esfínters que trobem al llarg de l’aparell digestiu, seran claus en el funcionament d’aquest. L’osteòpata ajudant-se de les seves mans, treballa sobre aquestes estructures per tal de normalitzar-les.

Finalment cal esmentar la connexió neurològica que existeix entre les visceres i la columna vertebral. Partint del primer segment dorsal medul·lar fins al segon segment lumbar trobem els centres nerviosos que controlen gran part de la funció digestiva. És el que s’anomena el Sistema Nerviós Simpàtic que forma part del sistema nerviós autònom que regula aquelles funcions que no controlem voluntàriament. És el responsable de les contraccions de l’estómac, de la secreció de bilis per part de la vesícula per exemple. Degut a aquesta connexió s’estableixen uns circuits patològics que trobem amb freqüència en els pacients. Els anomenem reflexes somato-viscerals i viscero-somàtics i són els canals mitjançant els quals un problema vertebral pot repercutir en un problema visceral i viceversa. D’aquesta manera una úlcera gastro-dudodenal de llarga duració pot acabar repercutint a la columna dorsal amb un dolor referit i al revés, una lumbàlgia crònica pot acabar donant problemes de restrenyiment.

L’osteòpata utilitza totes les seves eines exploratòries per esbrinar quin és l’origen (lesió primària) i quina la conseqüència (lesió secundària) i escull la tècnica més apropiada per tractar-lo.

Cal tenir en compte quant parlem d’osteopatia visceral que el seu ús no queda circumscrit tan sols als problemes digestius tot i ser-ne el més freqüent. L’osteopatia dins el camp de la ginecologia i la obstetrícia fa temps que està demostrant la seva eficàcia. De la mateixa manera que els òrgans del sistema digestiu, els òrgans ginecològics com pot ser l’úter o els ovaris tenen fortes insercions lligamentoses que interfereixen en la seva funció. Sumat a aquestes estructures, els desordres ginecològics produïts per desequilibris en la musculatura del sòl pèlvic com ara vaginismes o incontinències són freqüents. Relacionats amb aquests, una bona mecànica de la pelvis esdevé fonamental tan en el procés del part com en el de gestació ja que sovint poden produir-se problemes posteriors.

Indicacions més freqüents: restrenyiment, males digestions, hèrnia hiatus, certs trastorns ginecològics, adherències post-quirúrgiques, ptosis renals…etc.

Patologies Cranials

Aquest apartat configura el tercer gran bloc de patologies susceptibles de tractament osteopàtic. El treball osteopàtic sobre el crani neix de les experiències de William Garner Sutherland, osteòpata americà deixeble del fundador de l’osteopatia A.T Still. Per entendre aquest apartat cal explicar les bases de la tècnica cranial.

Es basa en el concepte del que anomenem Mecanisme Respiratori Primari (MRP). Dins del crani trobem el que anomenem Neuroglia, que és el conjunt de cèl·lules que nodreixen les neurones per tal que aquestes facin la seva funció. Aquesta neuroglia es contrau i es relaxa de manera rítmica en cicles 8-12 per minut i és el motor de la fluctuació de Líquid Cefaloraquidi (LCR). Aquesta substància banya tot el sistema nerviós central i té una doble funció, una de coixí (protectora) i una altra és la de nodrir les estructures per on passa. És com la “farmàcia” de l’organisme, té un origen arterial, té propietats immunitàries i arriba a tots els indrets de l’organisme mitjançant el teixit nerviós. El sistema nerviós central (Cervell i medul·la espinal) estan recoberts de tres capes que li donen integritat i el protegeixen. Són les anomenades Meninges o membranes de tensió recíproca(Dura mare, Pia mare i Aracnoides). El LCR passa per entremig de dues d’elles. Aquestes meninges embolcallen el cervell i baixen com un mitjó per la columna vertebral fins ancorar-se al sacre. Per tant veiem una connexió anatòmica entre el Crani i el Sacre, d’aquí neix l’osteopatia Cranio-sacra.

Per altra banda l’osteopatia considera que els diferents ossos del crani es mouen un respecte l’altre. Aquest concepte és fàcil de veure en un nounat on l’estructura de la esfera cranial encara no està definida i ni les sutures ni les diferents peces òssies s’han fusionat. No obstant, es considera que en els adults tot i ser molt menor (20 micres), aquest moviment està conservat i està impulsat pel mecanisme respiratori primari. Paral·lelament es sap que el sacre es mou entre el ossos ilíacs a nivell de la pelvis quant caminem.

A partir d’aquí és fàcil entendre que si el crani es mou impulsat per l’MRP i aquest està ancorat al sacre a través de la Dura mare, existeix un ritme carnio-sacre que ha de tenir certa harmonia. L’osteopatia considera aquest ritme fonamental per la vida i les tècniques cranio-sacres van encaminades a millorar o restaurar les faltes de moviment en aquest ritme per tal que el LCR pugui arribar a cada cèl·lula del cos.

D’aquesta manera l’osteopatia pot tractar les conseqüències d’un traumatisme cranial (millorant la mobilitat òssia i permetent el bon flux de fluids) processos inflamatoris (sinusitis, otitis), problemes derivats del part (fòrceps, ventoses). No obstant i degut a la relació cranio-sacre abans explicada, el ventall d’indicacions pel tractament cranial se’ns obre enormement. Traumatismes a la zona baixa de la columna lumbar solen produir amb el temps mal de cap. Moltes persones que han sofert una intervenció amb anestèsia epidural pateixen posteriorment rigidesa nucal i migranyes degut a l’espasme de les meninges davant l’agressió de l’anestèsia. Un altre indicació la trobem en el terreny de la odontologia on cada cop més es treballa conjuntament per evitar implants i ortodòncies per problemes a l’articulació temporo-mandibular.

Sens dubte on la osteopatia cranial té més èxit és en el tractament de les Cefalees i migranyes. Cal identificar bé la causa ja que discorren des de problemes tensionals derivats d’alteracions cervicals, atrapaments nerviosos a problemes de congestió venosa. L’osteòpata interpreta les dades extretes de l’anamnesi i l’exploració del pacient per determinar l’origen de la cefalea i aplica el tractament que creu més apropiat.

Les tècniques cranials són dolces , especialment útils en el treball sobre infants i constitueixen la base de l’osteopatia pediàtrica, no obstant el treball sobre adults es revela com a una bona eina en patologies de llarga evolució, traumes antics i patologies que porten associats canvis en l’estat d’ànim.

Indicacions més freqüents: migranyes, cefalees, acúfens, Bruxisme i disfuncions de l’ATM, vertigen, marejos, sinusitis…etc.

TRACTAMENT

La primera vegada que es visita l’osteòpata, aquest fa un interrogatori molt complert que va més enllà del motiu de la visita i que intenta fer un repàs a la història clínica del pacient des de quant va néixer. En aquesta anamnesis es valora tant l’estat general del pacient com cada un dels sistemes bàsics del cos humà.

Seguidament l’especialista realitza una exploració detallada tant de la zona afectada com de la resta del cos. Mitjançant testos manuals i una palpació fina s’identifiquen els possibles motius articulars, miofascials, vasculars o neurovegetatius que estan alterant la bona funció d’algun teixit corporal. És també en aquest moment quant es realitzen testos mèdics i es valoren les possibles proves que el pacient pugui aportar.

Tota aquesta informació és recopilada per fer un diagnòstic diferencial en el qual basar-se per fer el tractament. Un cop fet aquest diagnòstic, l’osteòpata tracta al pacient amb les tècniques que més s’ajusten tant a les característiques del seu problema com a la seva condició física. Generalment s’empren tècniques més dolces quant el pacient és molt jove o d’edat avançada.

El ventall de tècniques utilitzades en osteopatia és molt ampli i comprèn des de tècniques de parts toves, a estiraments i mobilitzacions articulars passives fins a maniobres articulars passives d’alta velocitat i curt recorregut conegudes amb el nom d’ajustaments articulars. Així mateix hi ha tècniques més enfocades a tractar problemes viscerals i d’altres que realitzen un treball més específic a la zona del crani i la cara. L’elecció de la tècnica més adient la marcarà el pacient i la natura del seu problema.

Així mateix, la duració del tractament també depèn de cada problema. Existeixen casos que la osteopatia ho pot resoldre en molt poc temps i d’altres en que els tractaments són més prolongats i es necessiten revisions freqüents. No obstant no és habitual veure un pacient més d’una vegada a la setmana ja que es produeixen canvis en l’estructura i aquesta ha de re organitzar-se novament.

HISTÒRIA I RECONEIXAMENT

El fundador de la osteopatia va ser el Dr. Andrew Tylor Still (1828-1917) metge i cirurgià americà.

La profunditat de les seves creences religioses i la mort de la seva dona i dos fills per una epidèmia de meningitis, van provocar que busques un mètode de curació més enllà dels estrictament mèdics i coneguts en aquella època.

Al 1874 va tenir una genial intuïció que posteriorment determinaria tota la seva carrera i el desenvolupament de l’osteopatia. Observant un esquelet va tenir la idea que una de les claus del bon funcionament d’un òrgan havia de ser obligatòriament que aquest òrgan tingués unes relacions mecàniques equilibrades amb les estructures que l’envoltaven i que aquestes també estiguessin en harmonia entre elles.

Llavors va ser quan A.T Still va formular l’axioma “l’estructura governa la funció” pedra angular de l’osteopatia.

Aquests principis portats a la pràctica van resultar molt eficaços i la reputació d’Still es va estendre ràpidament per EEUU. Al 1892 Still funda l’American School of Osteopathy. Al 1917 un alumne d’Still J.M Littlejohn torna a Anglaterra i funda la British School of Osteopathy i d’allà es va anar estenent per tot Europa especialment a Anglaterra i França.

Actualment al nostre país només hi ha 5 escoles reconegudes per la Federació Europea d’Osteòpates (FEO) on s’ofereix una formació a temps parcial a professionals de la salut (metges i fisioterapeutes). Actualment només Gran Bretanya té la osteopatia totalment reglamentada com a professió sanitària independent. França i Bèlgica estan en vies de regulació.

Al 1997 el Parlament Europeu va aprovar la llei de normalització de les medicines no convencionals (entre les quals s’inclou la osteopatia), en la que es recomana a tots els països membres la seva regulació tal i com estableix l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Al novembre de 2010 la OMS a publicat un informe sobre l’osteopatia; The WHO report on Osteopathy finally published.